Cadàvers Exquisits

Un cadavre exquis és, en realitat el resultat d'un joc de saló amb què entretenien els seus ocis alguns dels anomenats surrealistes (o millor sobrerrealistes: estaven per sobre de la realitat) cap a 1925 a París, és clar: 54, Rue du Château, que era on tenien residència Marcel Duhamel, Jacques Prévert i Yves Tanguy.

El joc en la seva versió mínima fa que tres jugadors construeixin una frase repartint-se subjecte, verb i predicat. Ningú sap què escriu l'altre i la gràcia està en l'acudit resultant... Es pot ampliar a més jugadors i escriure novel·les per lliuraments o realitzar parts de dibuix pel senzill mètode de doblegar el paper i que el nou jugador no vegi l'escrit o dibuixat fins llavors... La tradició vol que el nom del joc vingui de la primera frase que se'ls va aparèixer en una tarda parisenca: "le cadavre exquis boira li vin nouveau", que gairebé sembla un anunci de Beaujolais.

Doncs bé, també les etimologies –jaus ho havíem advertit- tenen molt de cadàver exquisit. I sovint estan fetes de retalls de difunt, com el monstre de Frankenstein. Algunes, fisn i tot, són "belles com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció, d'una màquina de cosir i un paraigua", per usar la frase d'Isidoro Ducasse, comte Lautréamont i honrós precursor dels surrealistes. Un exemple obvi: cadàver. Es diu i s'escriu que és un acròstic romà, i que en més d'una sepultura es llegia CA DA VER en vertical, per la frase llatina Caro Data Vermibus literalment "carn donada als cucs". Així eren enterrats els ciutadans romans dels que, per la raó que sigui, se’n desconeixia el gentilici. I ja està un veient tombes de legionaris desconeguts deixats, amb la seva llòriga i tot, al voraç cuc ... L'etimologia en qüestió és tan bonica que és una llàstima que sigui més que previsiblement un disbarat: un cadàver exquisit. Ja que encara no ha aparegut ni una sola d'aquestes pedres sepulcrals (encara que m'agradaria que algun paleògraf ens sorprenés amb un jaciment de cadàvers alineats verticalment) i ja que cadàver, tal qual, era paraula que ja existia i s'usava en llatí (origen més probable i menys romàntic derivat de cadere, "caure"). Ja veuen, és una llàstima, però la realitat gairebé sempre xoca amb el surrealisme.

Encara que ara que hi caic i encara no sóc un cadàver, pensin que de les dues inscripcions llatines més usades en les sepultures, una sobreviu (RIP, Requiescat in pace, "descansi en pau") i l'altra, la més bella, no (STTL , Sit tibi terra levis, "que la terra et sigui lleu"). Deu ser per això que la terra es fa cada vegada més i més pesada sobre els nostres morts ...

Daniel FERNANDEZ (març 2010)